La llavor del Xerrac

Hi havia una vegada, una parella de persones, ja d’això que en diem adultes, que algun cop havien estat infants.
Les seves vides, amb riures i plors, pessigolles i cops, picades de mosquits i idees, a vegades d’elefant, els havien dut a caminar de la mà pel mateix camí.

Caminant per aquest sender precisament, un dia especialment radiant en el que gaudien d’un sol de primavera, van veure, com surant a mitja caiguda del cel, una petita boleta rodona, marronosa i arrugada.
Es van apropar estranyats, i d’entre els fils de teranyina que, en realitat la sostenien, van recollir delicadament, una llavor.

Una llavor de no sabien quina flor!

A les seves mans van veure la possibilitat de plantar-la.
No tenien idea de quina planta sortiria.
Una flor, que tingués petites llavors estimades per petites abelletes, un arbre que donés gruixudes llavors embolcallades... que servís per això o per allò altre...
El desig va créixer en ells.
El desig de compartir amb aquella llavor el seu amor, la seva vida.
Van acollir-la entre les seves robes i se la van emportar.
Volien protegir-la i poder mirar-la, però ni la millor capsa de vidre del millor regal de noces, per molt que semblés feta per una joia com aquella, la permetria créixer.
Així que... van buscar la millor terra, una amb bons nutrients, des de minerals fins a fems... en un lloc on rebés bon sol, i bona pluja, i seguint els seus instints la van plantar enterrant-la a uns bons pams endins.

- Ja està! I ara què?

No volien abandonar-la ara, ni tampoc veien que poguessin fer res més que esperar, així que van esperar.



I desesperar.



Per què des d’on ells podien mirar, no passava res. Ni flor ni arbre, ni cascada de meravelles cap amunt ni terratremols de sons cap avall.
Van dubtar si no l’havien enterrat massa profund.
Però van decidir confiar.

I sort, per què sota terra, la llavor, impulsada per un instint de vida, s’animava a desfer-se del seu embolcall dur, i tota tova, i forta, engegava camí cap a la superfície, sorprenent als seus progenitors amb una tija verda, sense nom, i bella, com ella sola.
El goig d’ells va ser indescriptible i ja van donar salts i van córrer a compartir la seva alegria.
Van mostrar a tot aquell que va voler, i a alguns que no, tot s’ha de dir, com creixia de ràpid en uns quants dies.

I després què?

Després d’intercanviar fotos de plantes amb d’altres adults es van començar a preocupar. Algunes comparacions van sorgir.
La seva encara no tenia gaire alçada, i les flors? On eren? Els pètals? O les branques?
Algú va tenir la idea d’ajudar la seva planteta tot estirant-la cap amunt, o cap als costats, per fer-la més gruixuda. O ... amb algun aparell o crema empényer-la perquè les branquetes verdes es fessin més fortes.

Per sort, van aturar-se i van mirar al seu voltant.

Les margarides del bosc creixien soles, els arbres que arribaven a alts anaven endurint-se a poc a poc per poder estirar-se. I cap pagés desfeia cap collita a base de barallar-se tibant de tiges i plantes en creixement. No!
El pagés buscava les millors condicions, i mirava de compensar si no plovia durant massa dies, tot regant, o al revés, protegint de calamarçades imprevistes, amb molta cura i respecte.

Els progenitors, van fer això: procurar les millors condicions per la seva criatura.

- Mira! I que fos i creixés com la planta que havia de ser.

L’únic, que ells no la volien per vendre-la al mercat de flors del maresme!
Volien que fos feliç. I ser feliços amb ella i quasi sense saber com li van començar a cantar una cançó tot compartint el seu amor.
Una cançó feta del material inasible del que es componia la seva vida, i esència.

Les arrels van poder aprofundir, i la planta, la seva planta, que no era seva i malgrat tot ja formava part d’ells, va créixer i florir, va compartir amb ells noves notes per noves cançons, i va alçar-se entre riures i plors, pessigolles i cops, picades de mosquit i idees, potser d’elefant, revelant-se com una planta única. Tant única com aquella família que s’havia fet tal com era, amb ella.